Amb Edelmir Galdón, resseguint cicatrius de guerra

— Ya se oyen palabras viejas.

— Pues aguzad las orejas.

Antonio Machado, Proverbios y cantares

Poc després de morir Fuster, el 1992, la Generalitat Valenciana, presidida per Joan Lerma, acordà dedicar-li una exposició, a banda d’altres homenatges més immediats. Evangelina Rodríguez Cuadros, des de la Conselleria de Cultura, volgué encarregar-la a Adolf Beltran, que treballava a la delegació valenciana d'El País. Amb honest criteri, ell considerà que no podia cobrar d'una institució pública que un dia o altre potser hauria de criticar com a periodista. Ell em passà la comanda. Vaig preguntar a la directora general el mecanisme a seguir i m'indicà el millor interlocutor de la casa. Era Edelmir Galdón. Jo en tenia notícies: sindicalista de la UGT, més o menys en la pràctica secretari general de la confederació sindical en els inicis de la Transició... Poca cosa més. Amb ell vam ajustar què faríem. Experimentat i pràctic, pròxim en idees i en l'edat, em va alleugerir les faenes d'una exposició que em comprimia salut i horaris ja massa escurçats per les obligacions laborals a la Universitat Jaume I de Castelló, acabada de nàixer. Fins i tot un dia, tornant jo de Castelló a la vesprada, em recollí a l'Estació del Nord amb una moto supersònica que duia i, havent-me donat un casc, partírem alegrement cap a Sueca. A no sé quants quilòmetres per hora.

Hi recollírem materials que Furió no havia dragat d'amagat per fer un Àlbum que Mario García Bonafé li havia encomanat per a la Institució Alfons el Magnànim, sobre un model de Gallimard. Mario sabia el que era Gallimard i el que era editar —o llegir— un llibre.

L'exposició rebé la col·laboració incondicional del meu bon i vell amic Josep Palàcios, al peu del canó en l'elaboració del catàleg. Ja no se'n fan, com aquell. Cada plec que aprovàvem a la impremta, tirat després de no sé quantes proves, me'l donava: “que el veja el teu fill”. Palàcios no coneixia el meu fill, però el consell s'inspirava en una voluntat de continuïtat inoblidable. He perdut molts llibres, però la carpeta que guarda aquelles proves, la tinc ací davant. Alfaro ajudà en tot el que li demanàrem. A Alacant, a més, ens cedí per mostrar-los dibuixos amb el rostre de Fuster destinats a un llibre que duria textos de Raimon.

A continuació, Edelmir Galdón i jo tornàrem à nos moutons i tardàrem anys a trobar-nos. Devia ser el 2009 que em cità per veure'ns. Havia fet una monografia d'un rigor i d'una minuciositat admirables, La batalla por Valencia, una victoria defensiva. Volia publicar-lo. El vaig introduir en el serrall de Furió, ja director de Publicacions de la Universitat de València, i la primera edició aparegué el 2010. El tema és d'una transcendència evident i hi ha molta gent interessada a conèixer aquelles horribles peripècies. Les informacions que l'autor havia recollit, a còpia d'esforços econòmics, viatges a arxius civils o militars i altres excursions o molèsties, han estat abundantment utilitzades per uns altres, molt sovint sense citar la font.

A partir de l'edició del llibre, hi va haver una connexió entre nosaltres, que es manté vivíssima. Hem anat a llocs en què ell havia fet la recerca de camp, o que desconeixia. M'acceptà com a acompanyant de seguida. Jo no li era d'ajuda, però m'agrada eixir a la serra, caminar, veure una mica des de dalt, en perspectiva, els panorames d'aquest país o d'uns altres, fatigar-me una mica, aturar-me en una font —si raja— vora el sender, respirar, xarrar amb qui fa el mateix camí...

Per fer el llibre, Edelmir Galdón havia buscat i resseguit trinxeres, observatoris, refugis, línies d'ofensiva feixista o de defensa republicana, quan ací era quasi l'únic a fer-ho. Era un sistema oblidat de construccions eventuals —amb quatre pedres— o més elaborades —amb sacs de ciment mullat, que s'enduria a continuació— o amb bigues metàl·liques, formigó i altres elements més sòlids i duradors. No colgat sota terra, sinó en la superfície, un testimoni brutalment visible per a qui tingués la voluntat i la força d'explorar-lo.

Després d'haver llegit l'original del seu estudi, he seguit Edelmir a la muntanya amb una confiança absoluta. Abans de cada eixida a un sector on hi hagué combats durant la guerra civil de 1936-1936 —o on no n'hi hagué, perquè els fronts contraris quedaren estables, amb petits avanços i reculades durant mesos—, ell s'ha documentat en mapes i llibres. Com si s'aprengués, diríem, el manual d'ús d'una màquina que cal posar en marxa. És un investigador i sap on hem d'anar i què busquem. No em costa dir que, si no en sabés tant, també aniria amb ell. Una mica d'imprevisió i de descoberta mai no m'ha preocupat, en la muntanya.

Com que ho ha fet tantes vegades, sol o en companyia, ha desenvolupat una habilitat decisiva en aquestes incursions. Arribem a un lloc on hi ha construccions bèl·liques que li interessen. De vegades no és fàcil, perquè cal deixar el seu anacrònic i utilíssim vehicle de muntanya a una distància més o menys respectable, però hi arribem. Galdón mira al seu voltant, potser en un cercle de 360 graus. En pocs minuts especula: “aquestes trinxeres estan orientades cap a aquelles llomes: hi deu haver unes de l'exèrcit contrari”. En conseqüència, si és factible, superem els obstacles entre les trinxeres conegudes i les hipotètiques i en general es comprova que la previsió del meu amic era completament encertada. Els obstacles a superar solen ser algun barranc, uns quilòmetres de vegetació en estat selvàtic, amb les punxes corresponents, bancals abandonats, pujades i baixes abruptes i altres amenitats. Les dificultats, en suma, que havien trobat atacants i defensors, amb l'afegit de dècades d'abandonament dels conreus.

Com és natural, anant o tornant al lloc en el cotxe, caminant per pistes més amables o asseguts en alguna pedra per fer un mos insignificant, Edelmir Galdón i jo ens hem fet alguna confidència, hem comentat l'actualitat o curiositats passades o fem els lògics i negres comentaris sobre el futur. Fa temps, el portal -- acull dues entrevistes minucioses de Rosa Brines en què Galdón explica la seua trajectòria sindical i política, alguna cosa sobre el pas per una presó franquista i també la seua experiència com a francmaçó. No tinc ara espai per a reproduir les seues declaracions, comentar-les o contextualitzar-les. Revelen els detalls particulars d'una oposició arriscada al franquisme, una recerca difícil, com la que feien altres persones joves del seu temps, enmig d'un grapat complex d'ideologies i organitzacions —de vegades grups reduïts, allò que s'anomenava grupuscles— enfrontats entre ells, dogmàtics i d'una eficàcia relativa. No sé si ara mateix es podria explicar amb claredat suficient aquella composició, aquell mosaic heterogeni, a les persones joves d'ara mateix. Dubte que hi haja ningú amb prou capacitat didàctica per no avorrir-les ni confondre-les. Fins i tot deu resultar molt difícil explicar-los el que era el franquisme, però sempre tens el recurs de fer veure una selecció no necessàriament àmplia del NODO per fer-te entendre. Traçar amb claredat el panorama de l'oposició antifranquista des de, posem, mitjan dècada de 1960, deu ser molt més complicat.

De tota manera, Edelmir Galdón repassava en aquelles entrevistes les giragonses que el portaren a optar pel Partit Socialista Obrer Espanyol, la vella socialdemocràcia dividida i vençuda tantes dècades enrere. En la recerca, va conèixer alguns dels militants amagats i a l'aguait, abans que amb la mort de Franco es produís l'eclosió i nova consolidació d'un PSOE que ja no era el de Besteiro, Largo Caballero, Indalecio Prieto o Negrín. No discutirem ara si era el de Pablo Iglesias —l'autèntic.

Per llocs d'accés no sempre fàcil de la serra d'Espadà, no molt extensa però molt complexa i plena de racons, a les derivacions Javalambre cap a Llevant, o al mateix Javalambre, a la Muela de Sarrión, al lloc on el pla de Barraques es desploma cap a la vall del Palància, dalt de les costeres del Ragudo i l'exèrcit rebel tenia uns observatoris excel·lents, Edelmir Galdón i jo hem resseguit tot el que queda —i és moltíssim— de les construccions precàries o sòlides que els combatents dels dos costats bastiren abans que les tropes d'ocupació franquistes es feren amb tot. Amb la curiositat lògica de qui va nàixer en una família republicana nou anys després del que obligatòriament s'anomenava La Victoria, he llegit des d'adolescent tot el que he trobat sobre el període 1931-1939 —i després. Llegir no és el mateix que veure. Encara trobes vestigis materials inconfusibles de la tragèdia. Metralla, càpsules de bala, botelles buides, llandes rovellades de conserves... I les pedres amuntegades de nit per fer parapet sense moure soroll. I els clots de longitud inacabable de les trinxeres —quilòmetres i quilòmetres—, seguint les corbes de nivell d'un pujolet o un cim elevat. Les quatre parets d'un refugi. L'entrada d'un minúscul amagatall antiaeri.

Per algun mecanisme de defensa psicològica que no sé explicar-me, des de la primera excursió d'aquesta mena, a finals del 2010, tendesc a no representar-me tot el que passà en aquells escenaris fabricats amb dolor i ocupats amb heroisme. No puc veure'ls com a part del paisatge. Sé què són, però mire de fixar-me igualment en la gràcia humil de les plantes i els arbustos, en els pins que han crescut després. En els núvols que passen. De vegades pregunte a Edelmir: “I aquella línia d'enfront, de qui era?” “Quant de temps estigueren ací?” Ell té resposta per a quasi tot. I m'informa. Jo em gire la boina cap a un altre costat, faig una foto, mire amb els prismàtics i procure no pensar massa temps en el fons de la qüestió. Dels vestigis d'una història violenta i dolorosa.

Entrevistat per Rosa Brines, Galdón explicà fa uns anys el seu historial polític i  la seua integració en la francmaçoneria. Arran d'un encàrrec d'exposició artística i documental que un bon amic em va atribuir sense consultar-me, el 2008 em vaig veure en la necessitat a documentar-me àmpliament sobre la francmaçoneria. Em vaig interessar més per les persecucions de què va ser objecte en tota mena de dictadures (a l’URSS i al Tercer Reich, a la França de Pétain i a l'Espanya de Franco, per exemple), que no per aquell laberint de creences i especulacions.

He de confessar que vaig veure en la maçoneria, més que res, una il·lusió —probablement molt generosa, quasi utòpica—, sobre les possibilitats de perfeccionament moral de les persones. És un conjunt d'esperances que no podria compartir. Jo no generalitzaria afirmant Homo hominis lupus, però, presa en conjunt, la Humanitat no sembla de vegades una llopada criminal i alhora suïcida? La pròxima vegada que anirem a les serres, a resseguir trinxeres, ho diré a Edelmir, que al capdavall va fer els estudis universitaris de Filosofia.

Quan es jubilà, ell havia organitzat unes dues-centes exposicions de tota mena. De les quals, entre una cosa i altra, potser n'hem fet junts quatre o cinc.

Darrerament, s'ha fet un documental sobre les lluites obreres a l'empresa Ford d'Almussafes, amb guió del director, Javier Quintanilla, i de Galdón, que hi treballà un temps. Es diu Ford España: a mano alzada.