Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

CV Opinión cintillo

La Sareb és pública, sí. I ara què?

0

Aquell 3 de febrer de 2022, l’aldarull provocat per la contrareforma laboral deixà en segon pla l’aprovació d’una altra norma de vital importància per a l’esdevindre social del país. Aquell dia, al mateix parlament, es va convalidar el Reial decret-llei que eliminava els límits de participació de l’Estat en la SAREB. Un any abans, l’Eurostat havia obligat el govern a reconéixer un deute públic de més de 35.000 milions d’euros i un dèficit de 10.000 milions amb efectes des de 2020. De manera que no quedava altra, com es va aventurar a dir la vicepresidenta Calviño en la intervenció per defensar el text davant de la cambra: “por motivos de responsabilidad, para responder a las herencias del pasado, gestionar el presente y encauzar el futuro de la mayor forma posible [...], no podemos dejar el devenir de la SAREB en manos de los accionistas privados”.

La notícia arribà tard, però es rebé amb entusiasme. Així és com culminava un procés que, després de molt de temps, donava per vàlida la posició defensada pels sectors més progressistes, que resumida ve a ser el següent: la creació del banc dolent fou l’operació més gran d’enginyeria pressupostària mai vista per tal d’encobrir un rescat bancari que ens ha acabat deixant un immens forat en l’erari públic. L’acció perpetrada per institucions públiques al servei del capitalisme més feroç ens ha abocat, de nou, a socialitzar pèrdues. Tot mentre les entitats financeres hui en dia tornen a lluir esplendoroses, gaudeixen d’una salut envejable i viuen sense cap tipus de remordiment.

Ara bé, més enllà del triomf discursiu i del consol, la derrota en el còmput global és indiscutible. Sense entrar de nou en el volum ingent de deute i dèficit que passa a formar part del balanç pressupostari públic, la modificació de la llei de reestructuració i resolució d’entitats de crèdit, a efectes materials, només inclou un canvi en la correlació de forces en el consell d’administració de la SAREB, res més. És cert que, després de la comunicació de l’Eurostat sobre la reclassificació de la SAREB, no hi havia més remei que prendre el control de l’entitat, però una cosa és fer-se’n càrrec i altra ben diferent és haver d’assumir la mateixa direcció sense prendre decisions transcendentals sobre el deute i l’ús dels actius, majoritàriament habitatges i sòl.

Respecte a la primera qüestió, és important començar desgranant l’evolució del deute i tindre en compte l’eix temporal per a la dissolució i liquidació de la societat, que es fixà en 2027. La SAREB nasqué en 2012 després de la signatura del Memoràndum d’Entesa entre la Comissió Europea i l’Estat espanyol, on s’acordava la creació d’una entitat que fora capaç d’aglutinar els actius problemàtics que estaven causant greus desequilibris en els balanços de les entitats de crèdit després de l’esclat de la bombolla immobiliària. Tenint en compte les dades oficials, la valoració que presentà el Banc d’Espanya de tots aquests actius tòxics ascendia fins als 50.000 milions d’euros de deute avalats completament pel Tresor Públic. El ministre d’economia del moment, Luis de Guindos, s’atreví a assegurar que la creació de la SAREB no sols no costaria diners als contribuents, sinó que, al llarg de la seua vida, oferiria una rendibilitat del 15%. Com bé és sabut, la realitat és una altra, ja que en 10 anys només s’ha aconseguit amortitzar al voltant de 15.000 milions d’euros i la societat acumula pèrdues escandaloses any rere any. Sense anar més lluny, en l’any 2021 les pèrdues han assolit xifres rècord de més de 1.600 milions d’euros, un 52% més que l’any 2020, segons l’informe d’activitat de la dita anualitat.

Si es tenen en compte totes aquestes dades, comença a ser més que evident que serà impossible amortitzar el deute abans que s’execute l’aval. Com ja manifestà Juan Barba, exdirector d’actius immobiliaris del banc dolent, durant els primers anys l’activitat immobiliària de l’entitat se centrà en desfer-se dels “millors actius” i ja en 2016 qüestionava el percentatge de rendibilitat anunciat pel govern de torn. Davant d’aquesta realitat, i una dècada després anys de la cisa, és incomprensible com en el redactat de la norma continuen apareixent expressions com “maximització del valor” o “possibilitat d’alienació d’actius d’acord amb el principi general de sostenibilitat” i, a més, es tracte d’associar l’ús social de la SAREB a una suposada reducció de l’impacte que el deute tindrà en les butxaques de la ciutadania. No és així. Cal assumir que el deute, en major o menor volum, és i serà públic, no hi ha escapatòria; i que la vertadera potencialitat de treballar per l’interés general i l’ús social del banc dolent és prenent decisions que situen per davant un dret social com és l’habitatge a un interés particular i netament econòmic. El sacrifici ja l’hem fet, ara és moment que tot això revertisca en serveis públics per a les que més ho necessiten.

Respecte al segon assumpte que ens ocupa, i lligat a aquesta lògica d’interessos purament pressupostari, s’entenen moltes altres qüestions relacionades en l’àmbit de l’habitatge i que afecten directament a l’ús dels actius que resten en la societat. Sense anar més lluny, en l’aprovació del Pla Estatal d’Habitatge 22 – 25 (norma que regeix l’acció pública en matèria d’habitatge en els següents anys) s’inclogué un programa que pretenia que les administracions autonòmiques es feren càrrec de la gestió dels habitatges de la SAREB a través de convenis de cessió. Una fugida a la desesperada que, bàsicament, consistia en dues accions principals: per una banda, l’administració pagava un cànon mensual per habitatge a la societat; i d’altra banda, l’administració es feia càrrec de la rehabilitació, el condicionament i manteniment de les llars. La jugada era perfecta. L’administració autonòmica contribueix a seguir pagant deute i al mateix temps revalora actius fruit de les rehabilitacions. En definitiva, deute públic pagat amb diners públics, mal negoci.

La situació global causada per l’errònia determinació política no és obstacle per poder plantejar alternatives. Segons el portal web de la SAREB, la societat acumula al voltant de 43.200 habitatges. La incorporació als diferents parcs públics d’habitatge autonòmics suposaria un increment substantiu de cases per destinar-les a atendre situacions de vulnerabilitat residencial. La solució per consagrar l’ús social de la SAREB, per tant, passa per escoltar les reivindicacions dels sindicats d’habitatge i les PAH en el plànol estratègic i treballar amb les Comunitats Autònomes, competents en matèria d’habitatge, en el plànol operatiu. Venen temps decisius, i un d’ells és l’aprovació del nou pla de negocis de l’entitat on la participació de les comunitats autònomes en l’elaboració és clau per poder vetlar per l’objecte social i vigilar el seu compliment

En definitiva, els passos sense entrar al detall haurien de ser els següents. En primer lloc, realitzar una auditoria pública per conéixer l’estat real comptable de la SAREB i dels béns immobles i sòl que disposa i publicar-ne els resultats. En segon lloc, caldria remetre els llistats dels actius resultants del procés d’auditoria als departaments autonòmics competents en matèria d’habitatge per a dur a terme una valorització sobre la conveniència o no d’incorporar els habitatges al parc públic per complir als principis de sostenibilitat i utilitat social als que fan referència en el text del Reial decret-llei. I en tercer i últim lloc, acordar un pla de transmissió dels habitatges en els següents cinc anys, sempre tenint en compte la capacitat d’absorció de cada comunitat autònoma i afavorir així la gestió responsable d’aquests.  

Al remat, el fet d’esperar que arribe l’any fixat per a la dissolució de la SAREB sense prendre una decisió que implique un canvi de rumb de 180 graus, és una manera de negar a la ciutadania tot el que ha pagat per salvar als poderosos. Fer prevaldre els drets socials sobre determinats privilegis sovint passa per una decisió política. Es va perdre l’oportunitat de capgirar la situació aquell 3 de febrer de 2022, no defallim de nou en la negociació de la Llei Estatal d’Habitatge.

Etiquetas
stats